Tipus de balls més coneguts
Durant els anys han anat apareixent noves classes de ball, entre els més destacats actualment en podem trobar:
1. El Hip-Hop: va sorgir del ball del carrer o ball urbà. Aquest ball es caracteritza per ser un ball energètic, en el qual el ballarí/na té llibertat en els seus moviments i també per l'actitud, que mostra la personalitat del ballarí mentre balla. A l'Hip-Hop s'utilitzen quatre termes bàsics que es van desenvolupar en la dècada dels 70, principalment per joves negres i llatins al Bronx i Brooklyn (NY), i més tard a Califòrnia. Aquests termes són:
-MCing: ara anomenat rap, és una forma musical que s'enfoca en jocs de paraules i ritmes complexos.
-DJ: l'art d'organitzar música, sovint per ballar, recrea el so a través de la manipulació d'enregistraments.
-Break: és la secció rítmica d'una cançó, la seva part més ballable que va ser explotada pels DJ.
-Grafitti: és una forma estilitzada d'"escriptura" pictòrica i disseny originalment trobat en els costats dels edificis i altres superfícies urbanes.
2. El Breakdance: es va originar com un mètode de les bandes rivals del "ghetto" per resoldre disputes pel territori. En una exhibició de balls per torns, el bàndol guanyador era qui demostrava major habilitat i aconseguia ridiculitzar a l'oponent. Al principi únicament era un ball de peu, sense cap moviment en el qual haguessis de baixar a terra, excepte en els "burns", on es baixava per un moment per a realitzar algun gest o postura de burla o riure al contrincant, bé fent-se l'adormit, el mort ...
Va ser més tard i a través de les actuacions plenes d'energia de la llegenda del funk James Brown i l'auge dels grups de ball, com ara els rock Steady Crew de Nova York, el que va impulsar que el ritual competitiu de les guerres de bandes es veiessin embolicades per un fenomen de cultura rap, rebent una atenció massiva per part dels mitjans. Festes, discoteques, espectacles i altres esdeveniments públics es van convertir en llocs típics per als b-boys (ballarins de breackdance), especialment per als membres de bandes; ballar era una diversió per a les amenaces de la vida urbana.
3. El Funk: va sorgir entre els anys 50 i 60, en l'ambient nocturn de les comunitats afroamericanes dels Estats Units. Nascut com una evolució d'alguns elements del Soul i el Jazz anteriors, amanits per influències llatines com la rumba, el funk es va consolidar com un estil propi i va marcar el camí de la música ballable d'aquí en endavant.
4. El Contemporani: va sorgir a finals del segle XIX, com una reacció a les característiques més rígides del ballet clàssic i com una necessitat d'expressar-se més lliurement amb el cos. En altres paraules, és una variant o estil del ballet clàssic que otorga una major llibertat al ballarí/na.
En l'origen d'aquest estil, els ballarins buscaven alternatives a la rigidesa del sistema clàssic, per exemple, van anar apareixent ballarins descalços i que realitzaven salts menys rígids que els tradicionals. Amb el temps s'introduirien majors variacions i moviments propis d'altres estils com el jazz i fins i tot el flamenc o danses tribals. Originalment se li denominava dansa moderna, a partir dels anys 40 es va començar a utilitzar l'expressió dansa contemporània.
5. El Ballet: es va originar a la Itàlia del renaixement, en els segles XV i XVI. Posteriorment es va expandir a Francià de la mà de Catalina de Mèdici, la qual va entrar en la cort de França com a esposa del rei francès Enric II a 1533. La data clau es considera el 1581, amb l'estrena a París de l'anomenat Ballet còmic de la Reina de Balthazar de Beajoyeaux. Aquest ballet era interpretat per aristòcrates davant la cort.
El ballet a la cort era un acte preparat per complaure el monarca i als seus convidats, aquestes presentacions es van cridar ballets i eren interpretats pels membres de la cort i a vegades pel mateix rei. En aquella època, no existia encara la figura del ballarí professional que tenim avui dia, però a poc a poc el ballet va anar evolucionant progressivament fins a ser com el coneixem en l'actualitat.
